Ara fèia molt de temps que no escrivia en el blog. Això no vol dir que hagi estat parada. La meva evolució cap a la millor comprensió de mi mateixa, del meu entorn, de la vida en general mai a estat parada. Cada situació viscuda un passet. A vegades endavant, a vegades semblava que endarrera. I aquí estic, anant fent camí. Aquest camí que és el meu. No és ni massa lent ni massa ràpid, és el meu. M'està costant, però de mica en mica vaig acceptant que és el meu i prou, i no hi ha res a dir.
Avui he 'parit' una reflexió que m'ha fet plorar, ha sortit de molt a dins. I estranyament ho ha fet en castellà. No és la primera vegada.
N'he escrit unes quantes de poemes-reflexions però no sé perquè aquesta he sentit que l'havia de publicar. Potser no serà la última, a veure què passa. No espero res, només que te ganes de veure mon i veure llum.
Tendre que olvidar quien he sido,
Quien me ha traido hasta aquí.
Dejar de lado lo conocido
Llegar hasta el fondo de mi vacio
Tendre que abandonar todos mis sueños
Vaciarme de mi y de mis ancestros.
Para por fin escuchar a mi alma
Que grita por querer salir
Tendre que aprender codigos nuevos,
Que me ayuden a conectar por fin.
Quiero parirme de nuevo,
Saber quien en realidad esta ahí.
Quiero abrazarme incondicionalmente,
Enamorarme por fin de mi,
Abrazar sin limite todos mis errores,
Imperfecciones, mis canas y mis pezones.
Y una vez llegada allí
Abandonarme a la vida que me espera
Saciarme de vivir.
Sol, Girona, 4 d’agost de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada